08 | 12 | 2019

Les dones treballem de forma remunerada o no. Fem dobles i triples jornades treballant dins i fora de casa o, fins i tot, a més llocs quan cal ocupar-se de la cura d'infants o familiars grans o amb malalties. I ho fem de manera desigual, assumint càrregues desproporcionades i que són abordades de forma discriminatòria. I, malgrat les conquestes assolides per les lluites feministes, la crisi econòmica, social i de valors instal·lada a la nostra societat i les seves polítiques austericides ens mostren un balanç devastador sobre els drets de les dones, que patim com a mínim una doble explotació: de classe i de gènere.

Al contrari, el balanç d'aquesta crisi globalitzada consisteix en violència econòmica, en polítiques austericides que agreugen la situació de les dones, que volen les dones a casa i supeditades econòmicament als homes, convertint-nos encara més en treballadores de segona classe, amb salaris més baixos i suplint a l'Estat en la seva desmantellada dimensió social, amb retallades en drets de ciutadania com la salut, l'educació, la dependència i les polítiques d'igualtat que fan incrementar les desigualtats socials i de gènere; reduint així els nostres drets pel que fa a l'accés als serveis públics, distribució de la renda, edat i origen o accés a l'ocupació.

Una desigualtat que es tradueix en una profunda precarietat vital, que afecta a totes les facetes de la vida de les dones, que experimentem a tots els espais i que els últims anys s'ha situat a uns nivells insostenibles:

En primer lloc, perquè malgrat que els treballs no són només les activitats productives sinó també les reproductives que sostenen la vida humana, només el treball productiu té un valor econòmic i social reconegut, i les dones continuem patint l'opressió que aquest sistema genera i ha accentuat; les desigualtats avancen i els drets i llibertats reculen. Per aconseguir i garantir els nostres drets considerem que el treball, tant productiu com reproductiu, s'ha d'establir al servei del benestar de les persones i no dels mercats, defensant els serveis i béns públics que cobreixen les necessitats de la població per l'alliberament de la dona en les feines "femenines" de cura i avançar en la construcció d'una societat amb responsabilitat col·lectiva.

I en segon lloc, com a resultat de les violències que s'exerceixen estructuralment sobre les dones, també des d'un vessant laboral.

L'Organització Internacional del Treball (OIT) va alertar que Espanya és el país desenvolupat on més han augmentat les desigualtats. La reforma laboral, les retallades salarials, la destrucció de llocs de treball, la manca de promoció professional i l'augment dels treballs a temps parcial han tingut efectes directes en l'augment de la bretxa salarial de gènere. Factors com la segregació de gènere en els rols laborals i familiars, amb atribucions tradicionals a homes i dones, així com la manca de recursos i serveis públics, són determinants en l'explotació i la vulneració dels drets econòmics de les dones.

I com a resultat de l'anterior, prestacions d'atur més baixes, pensions més baixes i, fins i tot, exclusió de la possibilitat de rebre una pensió, especialment després de les últimes reformes. Moltes dones no tenim carreres de cotització que ens permetin accedir-hi, malgrat haver treballat tota la vida en feines invisibilitzades, no remunerades, amb jornades de treball a temps parcial, si no directament a l'economia submergida.

I si quelcom destaca la vaga feminista és la dimensió econòmica de l'opressió de gènere. Les dones que sortim ho fem perquè amb les nostres múltiples vides i treballs visibles i invisibles no ens hi queda temps, perquè no arribem a final de mes, perquè la pensió no dóna per a nosaltres i les nostres filles, perquè hem de fer–nos càrrec d'unes netes que els seus pares no poden cuidar, perquè en les aules les retallades amunteguen els alumnes o perquè volem cuidar i que els nostres companys també ho facin. Les dones sortim, entre altres motius, denunciant que el sistema omple les nostres vides de precarietat i pobresa i diem, sense dir–ho, que el capitalisme no funciona, que la vida és una altra cosa i així no.

D'aquí la importància d'aquesta vaga, que l'any passat va ser absolutament massiva i situa el moviment feminista a casa nostra a l'avantguarda internacional, amb una mobilització amb un impacte d'una magnitud que no podrem calibrar fins d'aquí a uns anys.
És cert que tot i que el moviment obrer organitzat va ser part important de l'èxit, no s'ha acabat d'entendre que, malgrat la convocatòria de vaga, aquesta no és una mobilització exclusivament laboral, sinó amb una dimensió múltiple que va més enllà del treball productiu: cures, consum i educació, d'aquí el seu potencial rupturista, en impugnar l'apropiació d'uns treballs que garanteixen la mateixa reproducció del sistema patriarcal capitalista.

Però això ens reafirma més encara en l'encert i necessitat de l'aliança entre moviment obrer i moviment feminista, no només com a eina de reivindicació de la fonamental aportació, gairebé sempre desconeguda, de les dones a la història del moviment obrer, sinó també de l'empoderament i reafirmació al si del mateix d'unes dones no sempre prou valorades
Per fer front a aquestes situacions cal seguir amb fórmules i solucions feministes. La vaga ha de ser laboral, però també vaga de cures; les dones exigim el repartiment de tots els treballs, el reconeixement de l'aportació d'aquest treball i la seva valoració i quantificació en el PIB.

Cal que el debat ciutadà es materialitzi en canvis socials i culturals, en polítiques públiques, recursos i legislació. La demanda queda clara i ha d'esdevenir real: la societat està demanant un canvi i cal construir–lo en comú i el moviment obrer hi té molt a aportar, perquè important és també la dimensió laboral i el paper que juguen elements com la bretxa salarial, l'estancament professional o el treball no voluntari a temps parcial en la precarització de la vida de les dones.

Comunistes de Catalunya donem suport i cridem a participar en totes les mobilitzacions convocades amb motiu del 8M: les laborals i les extra laborals, les vagues i les mobilitzacions en les seves múltiples formes, com a expressions diverses de la complexitat d'un moviment necessari per a seguir avençant cap a la nostra emancipació.
Sense feminisme no hi ha democràcia.

Comunistes de Catalunya
Sant Adrià de Besòs, 23 de febrer de 2019

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.