Dimarts, 16. Octubre 2018
Les pensions i els serveis públics són una conquesta del moviment obrer, els Moviments socials alternatius i l'esquerra transformadora al llarg de la història. I ara les estan atacant de forma brutal, espantant la gent al·legant que no són viables i aconsellant fer-se un pla de pensions privat.

El sistema és insostenible, ens repeteixen: la gent viu més del compte, cada vegada hi ha més pensionistes que cobren unes pensions impagables.

.. i així podríem seguir fins a l'infinit. Totes aquestes argumentacions tenen un objectiu per als poderosos: que els serveis públics i les pensions passin al lliure mercat per a tenir un nou sector on fer negoci.

Les últimes reformes impulsades pel PSOE (jubilació als 67 anys i elevació dels anys de cotització i del barem), així com les del PP l'any 2013 (que endureix les condicions per a accedir a la jubilació anticipada, la qual passa dels 61 anys als 63, així com el reial decret que aplica una falsa pujada de les pensions cada any d'un 0.25%) són un atac en tota regla a les pensions públiques. I cal recordar que les pensions no són un regal, sinó un dret guanyat pels anys de cotització durant tota la vida laboral de les persones treballadores que es cobra en funció del que s'ha cotitzat. Per tant, cap govern pot presumir que les pensions són fruit de les seves polítiques.

Els tres partits que han fet més mal al sistema de pensions públiques són el PP, el PSOE i CiU (ara PDeCAT), que sempre han donat suport a aquestes polítiques neoliberals.

 

És una qüestió de classes socials?


Les diferències en longevitat per classe social són enormes. Així, la diferència en els anys de vida existent entre una persona pertanyent al sector de renda més baixa del país (els més pobres) i al sector superior (els més rics) a Espanya no és menor de deu anys, com, per exemple, l'existent entre dos barris de Barcelon, com la Bonanova i Nou Barris.

Als EUA, aquesta diferència en l'esperança de vida entre rics i pobres és ja de quinze anys i la diferència mitjana en els països de la UE-15 es de set anys. Aquestes diferències de longevitat es deuen al fet que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la qual es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de cinc anys) té, als seixanta anys, el nivell de salut que un banquer té als setanta anys.

Retardar l'edat de jubilació a tota la població treballadora de manera sistemàtica, és una mesura que perjudica les classes populars per a beneficiar a les classes de majors rendes que viuen més anys i porten a terme feines menys físiques i perilloses.

 

Algunes propostes de futur


Les pensions poden cobrir-se amb les cotitzacions, però també amb altres ingressos, fins i tot amb impostos progressius, i amb una partida als pressupostos generals de l'estat, així com amb impostos als bancs i a les grans empreses que tinguin molts beneficis.

En realitat, només en 8 dels 27 països de la UE les pensions es financen exclusivament mitjançant cotitzacions.

Amb l'actual debat, no s'indaga en el cor del problema: que en aquest país hi ha moltes pensions, milions, manifestament insuficients per a la supervivència digna. Així doncs, la despesa en pensions és considerablement més baixa que en la mitjana europea, i que, en la pitjor de les previsions, les pensions requeririen com a màxim el percentatge del PIB que ja li dediquen altres països de la UE.

Com a mitjana, la despesa en pensions en els països de la UE és del 12% del PIB. A Espanya no arriba al 9%. Cal doncs, complementar aquesta informació amb el fet que la despesa pública total és inferior al 39% del PIB, mentre que en l'Europa dels 15 és del 46%, una diferència que es concentra sobretot en les despeses socials.

El camí a seguir, doncs, està molt clar: treballar menys per a treballar tots i totes, és a dir, repartir el treball. Això significa recuperar una vella reivindicació: les 35 hores de jornada laboral setmanal per llei.

També cal augmentar els salaris per tal d'incrementar les cotitzacions, així com incorporar als pressupostos generals de l'estat la partida necessària per a garantir el pagament anual de les 14 pagues i el poder adquisitiu que en els últims anys s'ha perdut (un 7%).

 

Per tant, diguem no a la pujada del 0.25%!


La mobilització sostinguda i massiva i el vot polític són els mitjans per a aconseguir alliberar-nos d'aquestes polítiques que van en contra les classes populars. Aquesta és la via per procedir a la derogació de les reformes laborals del PSOE i del PP.

Com hem dit abans, les pensions públiques no són un regal del govern de torn. Són un dret conquerit i com a tal, l'hem de defensar a través de la mobilització ciutadana i sindical, també en les votacions polítiques, no votant a aquells que volen liquidar les pensions públiques, i sí donant suport a aquelles forces polítiques que les defensen i recolzen, com Unidos Podemos i Catalunya en Comú.

Els i les comunistes estem i estarem en aquesta batalla, ja que formem part del poble treballador. Ni un pas arrere ni per a agafar impuls...

Antonio López

Etiquetes de comentaris: Nacional

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking

on air

RedGlobe Links

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.