22 | 08 | 2019

Els resultats de les eleccions municipals d'aquest passat 26 de maig mostren amb claredat el final d'un cicle. Les esperances obertes pels coneguts com els "ajuntaments del canvi" arreu de l'Estat, que tenien en Barcelona i en Madrid els seus principals models, semblen, avui, haver arribat al seu final.  

Els "ajuntaments del canvi" van ser l'expressió d'un important procés d'unitat de les esquerres que va alimentar-se especialment de l'esperit del 15M i de la crisi del bipartidisme i del règim del 78. Aquelles experiències van caracteritzar-se, en un primer moment, per una gran pluralitat política i per una notable regeneració de la democràcia interna de les organitzacions. La voluntat de deixar enrere les males pràctiques de la "vella política" i d'abandonar els sectarismes estèrils va fer possible una unitat de les esquerres que no tenia precedents en la història recent i que va ser recolzada per unes grans majories ciutadanes.

A Catalunya, l'estela de Barcelona En Comú va anar acompanyada de tota una sèrie de confluències municipalistes que van aconseguir treure de la marginalitat i la irrellevància a moltes organitzacions a l'esquerra del PSOE que van arribar a conquerir fites notables. L'esquerra va saber llegir el context social i polític amb força encert, es va saber aprofitar la "finestra d'oportunitat" i es van deixar de banda, no sense dificultats, les velles retòriques partidistes per impulsar una veritable alternativa des de la base. Alcaldies com les de Badalona, que aplegava un ventall d'organitzacions molt ampli, van convertir-se en referents del camí a seguir. Allà on no van aconseguir guanyar les alcaldies, les confluències van entrar també amb força. Tot semblava indicar que una "nova política" havia irromput en l'escena política, que l'esquerra transformadora i rupturista tenia capacitat per disputar als partits del règim l'hegemonia.

La gestió dels ajuntaments del canvi va ser força desigual. Tot i haver aconseguit certs èxits, la reducció del deute i un cert increment de les polítiques socials, la major part dels programes electorals van quedar-se en declaracions d'intencions. Les limitacions de l'àmbit municipal per al desenvolupament de polítiques socials ràpidament va quedar en evidència. No n'hi havia prou amb guanyar les alcaldies si el poder legislatiu continuava en mans de les forces reaccionàries i condicionava la capacitat dels municipis per impulsar polítiques veritablement transformadores. Les polítiques de retallades van haver de continuar per imperatiu de la LRSAL i les lleis de pressupostos. Els desnonaments van continuar per la impossibilitat de frenar l'especulació immobiliària i de fer front a la gran banca des dels ajuntaments. El boicot als "ajuntaments del canvi" va venir de totes bandes, des de l'interior dels consistoris, de la mà de la casta directiva (sovint posada a dit pels anteriors governs), i des de l'exterior, a través dels mitjans de comunicació corporatius, els aparells de l'Estat i els grups de pressió econòmics.

Però les confluències van començar a enfrontar-se també a multitud de problemàtiques internes. La gestió de la pluralitat era complexa i en la majoria dels casos l'única cohesió va aconseguir-se, amb grans costos, al voltant de lideratges molt personalistes, tant a Catalunya com a l'Estat: Ada Colau, Manuela Carmena, Dolors Sabater... La incapacitat de satisfer les demandes dels moviments socials que havien donat suport a les confluències va fer esclatar tota mena de contradiccions que, en massa ocasions, van resoldre's falsament, ignorant les organitzacions de base o acusant-les d'impacients o de traïdores. La gestió dels consistoris va fer esclatar conflictes amb les organitzacions sindicals de treballadors públics (molt castigats per dècades de congelació salarial i acumulacions no retribuïdes de tasques) que, majoritàriament, van ser ignorades o enfrontades de mala manera, adoptant sovint el discurs classista i reaccionari que tracta els empleats públics com a persones privilegiades.

El repte no era senzill, és cert, però el resultat va quedar molt lluny de les expectatives. A mesura que passaven els mesos, les contradiccions s'intensificaven i les desil·lusions s'estenien. Si el context no era prou complicat, l'escalada repressiva de l'Estat va aguditzar altres contradiccions, cada cop més agudes des de l'1 d'Octubre. La tensió provocada per l'adopció d'una falsa via unilateral d'independència pel govern de Carles Puigdemont, va agreujar encara més les divisions internes a l'interior de moltes confluències. El posicionament davant de la situació dels presos polítics i davant l'auge d'una extrema dreta profundament centralista i reaccionària va convertir-se en un veritable malson. Amb l'esperpèntica aplicació de l'article 155 de la constitució per part dels poders de l'Estat i amb el blanquejament del neofranquisme portat a terme pel PSOE en legitimar-lo, les tensions van tornar-se en molts casos ingestionables.

El primer gran "ajuntament del canvi" en caure va ser el de Badalona, com a conseqüència de la moció de censura portada a terme pel PSC amb el suport del PP d'Albiol, que va saber aprofitar la debilitat d'un govern en minoria que es trobava completament bloquejat en la gestió municipal i trencat per les diferents posicions sobre la qüestió nacional i antirepressiva. La caiguda de Badalona va anticipar el resultat electoral d'aquest passat 26 de maig.

El final de cicle és, ara, inqüestionable. La major part dels "ajuntaments del canvi" han sucumbit a les urnes i moltes de les confluències que havien obtingut importants resultats han desaparegut completament dels consistoris.

A l'hora d'analitzar els motius que han portat a aquesta derrota històrica, lamentablement, assistim a un abús de la paraula autocrítica i a una preocupant escassetat d'autocrítica real. Igual que feien els partits de la vella política, les confluències derrotades busquen culpables fora: els poders econòmics, els dissidents descontents, els expulsats per massa crítics, els independentistes (per a uns), els federalistes (per als altres)...

Però, sense menystenir les pressions i els boicots exteriors, la major part de les responsabilitats del desastre electoral han de cercar-se a dins. Encara que cada municipi té les seves particularitats, hi ha una sèrie d'elements que, a grans trets, poden trobar-se arreu.

Primerament, una institucionalització regressiva dels moviments de confluència que van acomodar-se en una posició de resistència, assumint el seu paper de "gestió de les institucions", adoptant els pitjors hàbits de l'eurocomunisme que havia portat a l'extinció del PSUC en el passat. L'abandonament de la lluita militant en els barris obrers, en favor d'una promoció de la participació completament sotmesa al ciutadanisme postmodern, així com el desenvolupament d'un paternalisme profundament classista i tecnòcrata, van fer de moltes confluències una nova versió del despotisme il·lustrat, "tot per al poble, però sense el poble".

En segon lloc, el sotmetiment a lideratges personals i el silenciament de les organitzacions polítiques que hi participaven van acabar convertint algunes confluències en simples clubs de fans de determinats líders suposadament carismàtics. Això va aguditzar la desconnexió de moltes organitzacions de base que van deixar de sentir-se representades per les confluències unitàries i, sobretot, de les seves militàncies, que van ser excloses i marginades d'uns projectes en els quals havien participat deixant-se la pell. Pel camí, les confluències han perdut gairebé tota la pluralitat i la regeneració democràtica dels seus inicis. Han adoptat les formes de partits tradicionals o formes encara menys democràtiques i més tiràniques internament.

En tercer lloc, la incapacitat de les confluències de passar de l'àmbit municipal a l'àmbit nacional, tot i les moltes ocasions electorals proporcionades en els darrers 4 anys, ha impedit la disputa de l'hegemonia en els parlaments i ha comportat la renúncia a la conquesta del poder legislatiu. Aquesta incapacitat ha vingut determinada principalment per una voluntat instrumentalitzadora de les confluències per part de determinats partits o corrents, que mai han considerat que aquestes unitats fossin extrapolables a l'àmbit nacional i que simplement han pretès apropiar-se-les i utilitzar-les per a dissoldre a uns aliats que en realitat seguien considerant com a adversaris. N'és un exemple la pretensió d'Iniciativa de refundar-se en Catalunya En Comú, eliminant pel camí a totes les organitzacions que hi tenia a l'esquerra, i també la pretensió de Podemos de fagocitar Izquierda Unida i qualsevol altre partit progressista per a concentrar tota la força de l'esquerra a l'Estat en un únic líder mediàtic.

També ha passat factura la manca d'encert en l'anàlisi del context d'escalada reaccionària de l'Estat i la miopia davant les evidències d'un canvi de cicle. L'optimisme acrític ha debilitat les confluències i ha facilitat l'auge de les forces reaccionàries. Això cal lligar-ho amb l'assumpció de posicionaments maximalistes i sectaris en dos vessants. D'una banda, la reacció de determinats sectors contra el moviment sobiranista, amb l'adopció de discursos que criminalitzen l'independentisme, que legitimen la repressió de l'Estat, la vulneració de drets fonamentals i l'empresonament dels presos polítics (l'exemple més clar és el dels Comuns Federalistes). De l'altra, l'enrocament de determinats sectors contra aquestes resistències, amb l'adopció del discurs postconvergent que intenta legitimar una falsa via unilateral a la Independència (el cas més evident és el d'una part de la CUP que sembla defensar a Puigdemont com a president legítim d'una Catalunya independitzada en la ficció).

En darrer terme, les grans mancances de les confluències que ha portat a la caiguda dels "ajuntaments del canvi" ja eren presents en la seva fundació: la inexistència d'un veritable programa de classe més enllà de la retòrica i la no assumpció de la crua realitat de la lluita de classes, la creença absurda que la lluita política es limita a la conquesta i la gestió de les institucions del capitalisme, la manca de convicció en un veritable apoderament popular.

En resum, ara toca aprendre dels errors comesos i és estèril defugir els fets i negar-se a veure la realitat. Cal tornar al carrer per guanyar els nostres pobles i barris, cal tornar a organitzar la classe treballadora per a la lluita de classes, cal tornar a teixir aliances per construir un Front Popular des d'abaix contra les forces de la reacció, cal tornar a lluitar: no per a guanyar les eleccions municipals vinents, sinó per a assentar les bases de la revolució.

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.